Microrelato. Una aventura de colors

Relat breu presentat al concurs de relats breus de Sant Jordi 2011, organtizat per la Cooperativa Abacus.

L’escena que s’obria davant seu hagués esgarrifat a qualsevol persona. I segurament hagués provocat un gran desconcert a la més analítica. Però ella només sentia curiositat.

De fet, s’ho mirava tranquil·la, amb un punt d’orgull efímer, astorada, plantada sobre la sorra d’una platja infinita.

Asseguda sobre els malucs, els  seus peus descalços feien un forat mentre es movien intentant buscar un espai fresc a la sorra calenta. I aquell dia estava més calenta que normalment. De fet, empíricament podríem dir que estava el doble de calenta. És el que té la sorra quan és escalfada per dos Sols idèntics ancorats en un cel rogent.

Sí. Tenia davant seu un cel amb dos grans Sols.

Va obrir llavors els seus ulls blaus, grans, inquisidors, i lentament va moure el cap intentant assimilar tot el que estava passant al seu voltant. Una sobtada font de llum, un esclat de groc i taronja capaç de travessar els sentits, s’obria al seu voltant.

Llavors va somriure.

Només una mica, imperceptible, però els seus llavis es van corbar lleugerament en un petit rictus afable. El que per un altre hagués estat un moment de confusió, per ella resultava un entorn confortable. I, segurament, familiar.

S’ho mirava amb una respiració ara ja regular, com si la contemplació d’aquell espectacle insòlit fos la culminació d’una recerca llarg temps buscada.

Feia pocs minuts es trobava travessant un bosc frondós, plujós, verd, molt verd, ple d’animals exòtics. Tampoc sabia ben bé com havia acabat allà però s’ho estava passant bé. Calçava les seves botes noves d’exploradora, i el seu equipatge no era més que un bloc de notes i un paquet de llapis.

En la seva professió només li calia això. D’altres ja s’encarregaven dels imprevistos.

Havia corregut molt darrera aquell estrany ésser marró que aparegué sobtadament darrera una allargada palmera. Tan marró que li va costar molt adonar-se’n que era allà, palplantat, mirant-la encuriosit, i amb un pelatge llarg que es confonia amb la terra. No va dubtar en seguir-lo quan, espantat, va fugir al sentir sobre seu una grisor inesperada.

Va córrer darrera d’ell tot el que les seves curtes cames li van permetre, i no s’ho va pensar dos vegades quan, en veure desaparèixer aquell animaló sota la cascada, va decidir aclucar els ulls i llançar-se ella també.

No era valentia. Més aviat era aquella sensació de seguretat que transmeten les persones que saben el que seguidament passarà. Control és la paraula. I per molt estrany que semblés, ho tenia tot controlat.

Va caure esmorteïda per una sobtada i benvinguda corrent d’aire, que l’havia posat sobre la sorra de la platja descoberta.

I, sense rastre de l’aigua que havia travessat feia un instant, asseguda sobre la sorra, descobria un món totalment nou i desconegut.

No recordava el temps. No portava rellotge ni es podia orientar. Al bosc perquè no podia veure la llum; ara a la platja perquè tenia excés d’ella. Tot i que no semblava importar-li.

Però es trobava sola.

I alguna cosa començava a escapar del seu control.

Havia perdut les botes a la caiguda, però sense dubte aquesta era la més petita de les novetats. No quedava rastre de la bèstia que perseguia i a les seves mans només li quedava una esgarrada fulla en blanc i un solitari darrer llapis de carbó negre.

I negre es va quedar tot en aquell moment.

Un cel negre, un mar negre, una improvisada lluna negra.

Tant negre, que gairebé no es podien identificar les formes.

I començava a sentir una remor de fons.

Potser eren veus. Primer una, després varies. No. Va parar l’orella i va sentir la mateixa veu amplificada, i cada vegada més a prop. Una veu que li era familiar, i que només repetia una mateixa paraula: el seu nom.

Va ser llavors quan va decidir aixecar-se.

I fer-hi front.

Per què ja hem dit que tot això no li feia venir por.

No, a l’Aitana tot això no li va afectar el més mínim.

No és que fos molt valenta ni que ho hagués vist ja tot. No. De fet, son els privilegis que un té als 5 anys.

Es va aixecar, va somriure com solament ella sabia fer des de que va néixer, i tancant el quadern de dibuixos i deixant per terra tot un reguitzell de llapis de colors, va donar la mà al seu desesperat i nerviós pare.

I com si res hagués passat la darrera mitja hora, va sortir tota orgullosa i somrient de la nova tenda Abacus del barri.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Microrelats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s