Tempus fugit. El temps

 

Li dec al meu professor de llatí del 3r de BUP  una de les meves aficions més curioses. M’agraden les frases llatines. Li dec a més a més l’haver fet divertit el seu estudi, si divertit i llatí considerem que poden ser paraules utilitzades i concordants a la mateixa frase.

Una vegada va decidir portar-nos al Palau de la Música a veure la representació de l’obra musical “Dido i Eneas”, donat que era la lectura obligada del curs. Encara recordo el llibre IV de l’Eneida, on la reina Dido s’enamora d’Enees.. (At regina gravi iamdudum saucia cura… començava). I així vaig conèixer també Virgili, autor de qui ens ha arribat una gran col·lecció d’al·locucions llatines.

“Tempus fugit” és una de les meves preferides. Per primera vegada citada per Virgili a les Geòrgiques, ve a dir el que sembla, és a dir, el temps se’n va, vola…

Del temps se n’ha parlat sempre. Molt. És una de les grans realitats que ens envolten i és a la vegada una de les grans incògnites.

El temps està amb nosaltres tota la nostra vida. Ens acompanya. És el protagonista silenciós.

Vigilant.

Observador.

El temps esdevé una referència de tot allò que ens ocupa, de tot el que ens preocupa.

El temps, inexorable, corre en una cursa que té guanyada des de la sortida i a la que nosaltres, volem o no volem, hem de jugar.

El temps es creu objectiu, imparcial, neutre. Però sabem que no és així.

Volem que no sigui així.

El volem i ens agrada que sigui subjectiu. Ens agrada estirar-lo quan de quelcom bonic es tracta.

El volem expansiu, invasiu d’altres moments (passats, coetanis, propers) quan esdevé el perfecte embolcall de la realitat creada.

És més, hem aprés a guanyar temps, fent ús de la nostra memòria. Allà, com a directors de la nostra pròpia producció, passem els fotogrames temporals que hem viscut. Els repetim, omplint els buits amb les percepcions que sempre vam voler tenir, multiplicant així el temps viscut, les sensacions i sentiments associats. Volem sentir el temps amb nosaltres.

Però el volem curt, eteri, fugaç quan porta males notícies.

El temps vola. Corre. Nosaltres el seguim puntualment. Anem darrera d’ ell, buscant noves etapes, noves parades. Muntem en un tren a la primera estació i anem recorrent aquesta via, en un trajecte que persegueix el futur amb parades a cada present.

Crec que el temps és aquest espai que ens queda entre present i present.

I que el present no té temps. Que sempre és passat o serà futur. És una paradoxa però quan arribem al present, i volem que el temps es pari, aquest ja ha arrencat cap a la següent destinació.

I entre estació i estació, anem rumiant el següent pas, aliens al fet que el temps ja ha pres la decisió de seguir el seu propi camí, però amb la certesa, amb la voluntat, amb la sensació o amb la necessitat de que a la següent parada, aquesta esdevingui atemporal.

I de ben segur, que ho és si ens hi posem. Segur que als millors moments viscuts és així. I també als nostres records. Allà guardem una còpia que no caduca. Una còpia a la que recórrer de continu i a la que sempre tornem.

Recordar i viure el temps. I anar fent parades. I fer-ho amb felicitat. Amb un somriure.

Els records. Això dona per un altre escrit. Em posaré.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s